Quan semblava que la saga de ‘El planeta dels simis’ havia passat a millor vida, després d’un remake molt poc inspirat i unes seqüeles que complien rigorosament l’interès constant de només seguir explotant la gallina dels ous d’or, 20th Century fox va atacar de nou amb ‘l’origen del planeta dels simis’, superproducció estiuenca en forma de spin-off, que contra tot pronòstic, va aconseguir conquistar el favor de la crítica i el públic.
El nivell era difícil de superar, més tenint en compte que aquestes noves oportunitats, si ho aconsegueixen, només solen encertar en el primer intent, acomodant després a utilitzar la mateixa fórmula però d’una forma hipertrofiada. No obstant això, ‘L’alba del planeta dels simis’ s’erigeix com un producte superior a la seva antecessora que no té por de prendre riscos i, per tant, aconsegueix un resultat molt per sobre de la mitjana de superproduccions que cada setmana arriben als cinemes.
Rick Jaffa i Amanda Silver, autors de l’anterior lliurament, demostren una vegada més una gran intel · ligència a l’hora d’abordar el complicat material de base. Amb uns aconseguits diálogosenfocados sempre cap a un públic adult, però sense deixar de banda el concepte d’entreteniment, sostenen un argument no excessivament complex que explota al màxim la seva senzillesa. La trama se segueix amb gran interès, intentant sempre anar endavant sense aturar gaire a explicar els detalls i fent que la narració tingui una gran fluïdesa. Directa i evolutiva, ‘L’alba del planeta dels simis “mai té la necessitat de reincidir una i altra vegada en el mateix punt i es conforma amb coquetejar amb diferents gèneres, des de l’aventura a la ciència ficció passant pel western, en aquest sucós escenari postacopalíptico que els brinda l’argument.
La construcció i evolució dels personatges és un element crucial en una pel · lícula d’aquestes característiques, en cas contrari, seria molt difícil aconseguir la suspensió de la incredulitat en escenes com les que “L’alba del planeta dels simis ‘ofereix. L’enorme treball de guió i l’estupenda posada en escena de Matt Reeves, fan que els espectadors puguin empatitzar amb un grup de primats o que siguin solemnes situacions que, d’una altra manera, serien completament absurdes, com la de veure a un simi disparant amb una metralleta a lloms d’un cavall.
El director té part de culpa en que aquesta seqüela pugui ser titllada per mèrits propis de unblockbuster intel · ligent. La seva planificació de les seqüències és estupenda, deixant constància que domina a la perfecció els ressorts de l’acció i el suspens. Aquests mecanismes estan molt ben dosificats i resolts, evitant el caos i apostant sempre per la suma constant d’interessants situacions. Com a bona cinta d’entreteniment, no posa tot el pes en un parell d’impressionants seqüències i juga sempre amb la idea d’ampliar poc a poc aquesta lluita aferrissada entre humans i primats.
Cèsar i els seus congèneres es reparteixen el pastís
En aquest aspecte, cal destacar l’impressionant treball visual realitzat amb els simis. Si ja va sorprendre l’acabat del carismàtic Cèsar el 2011, tenir per segur que en aquest lliurament s’ha polit fins a límits mai abans vistos. Lluny de conformar-se amb la simple recreació d’uns personatges vistosos però mancats de sentiments, les emocions que aconsegueixen transmetre els principals personatges amb els seus gestos i moviments són dignes d’admirar. L’equip darrere dels efectes visuals com els actors que han fet possible el resultat, entre els quals trobem l’admirat Andy Serkis, superen de manera destacada el complicat treball que tenien entre mans.
El repartiment “humà” queda una mica relegat a un segon pla, tot i així, cal destacar el treball de tots ells, especialment de Keri Russell, Jason Clarke i Gary Oldman, els quals en les seves escasses escenes de lluïment saben dotar de cert pes a seus arquetípics personatges.
Si segueix viu Pierre Boulle, autor de la novel · la que va servir com a base per a la saga, estic segur que sentiria enveja pel resultat obtingut amb aquesta pel · lícula. I és que, malgrat l’element nostàlgic que fa enaltir als cels la transgressora en la seva època ‘El planeta dels simis’, aquest “alba” es converteix per mèrits propis en la millor lliurament de la franquícia i una de les millors pel · lícules de el que portem d’any.
Font: ecartelera.com